Jean Dielman,25 Rue du Commerce. Bruxel.les

Si alguna producció exemplifica de manera radical, és a dir des de l’ arrel mateixa, el text de Laura Mulvey, és aquest film de Chantal Akerman produït al mateix any .

En el film Jean Dielman, la directora recull i posa en pràctica tot el debat que s’encetava en l’àmbit teòric. Partint d’un argument senzill que descrivia la vida quotidiana d’una viuda que viu amb el seu fill adolescent en un petit apartament de Brussel·les. Per a poder arrodonir la seva pensió, fa de belle de jour i atén als seus clients de la mateixa manera mecànica amb que executa les feines de casa i atén al seu fill.

El film esdevé una magnífica posada en escena que articula una mirada, absolutament novedosa fins aquell moment, de les rutines del treball domèstic i de cura invisibilitzades sistemàticament per part dels dispositius de l’espectacle cinematogràfic.

Tal i com esmentava Laura Mulvey, darrera de la invisibilitat del temps i de l’espai femení, s’invisibilitza l’experiència femenina.

Chantal Akerman subvertirà el cànon de la representació narrativa clàssica i situarà allò que normalment està fora de camp, allò que mai és mostrat, allò que sempre acabava a l’el·lipsi del relat, al primer pla de l’ escena.

Allò obscè (obbs-scène) passa a situar-se al centre de la representació.

Utilitzant el recursos de l’ estranyament brechtià, deutora de les estratègies de la nouvelle vague – sobretot del cinema de J.L.Godard- Chantal Akerman posiciona frontalment la càmera davant d’una Jean Dielman que ha ritualitzat i mil·limetrat cada un dels seus gestos, les seves paraules de relació amb el veïnatge i fins i tot amb el seu fill.

La proposta de la directora consisteix en posar en evidencia el pes de les accions del treball domèstic dotant-les d’un tractament equivalent al temps real. Deixant de banda l’el·lipsi i construint un contracamp habitat de manera evident per les espectadores i espectadors que amb una notable inquietud presencien, com he dit a temps real, aquests rituals quotidians. Akerman posarà en qüestió el plaer visual en el sentit en el que Mulvey el teoritzava.

El film és un exemple que permet situar les expectatives que la irrupció del feminisme teòric va suposar per a la pràctica i l’ activisme audiovisual. Sobretot en relació a una novedosa posada en qüestió, trasversalitzada a partir de l’ experiència de les dones, de conceptes relatius a construcció naturalitzadora de l’ artifici cinematogràfic.

Defugir el pler visual amb un film que precisament parla de la catarsi que suposa l’aparició del plaer en algú que el té negat i que se’l nega, permet copsar com Jean Dielman, el film ha acabat sent un dels productes més estudiats i referenciats per la crítica cinematogràfica feminista i plat for també de la programació antològica de gran part dels festivals de cinema de dones.

Jean Dielman,25 Rue du Commerce. Bruxel.les (1975)

Any d’ estrena 1976 Dir: Chantal Akerman

Anuncis

Quant a Dones i Mitjans

Estudiant de la UOC. Bloc de recerca sobre la representació de les dones als mitjans de comunicació
Aquesta entrada s'ha publicat en Les innovadores i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s