Noves realitzadores

El 23 de Maig al centre de Cultura de dones Francesca Bonnemaison, es va produir un interessant col·loqui al voltant de dues produccions realitzades en el marc del taller documental dirigit per Belkis Vega. Els dos documentals que es van passar “No s’ accepten propines” i “Em dic Llibertat” tenien com a marc històric la república , la guerra civil i el primer franquisme.

En ambdós casos es conjugava amb força habilitat el referent històric, memorialístic en el cas de la primera, testimonial en el cas de la segona, amb els esdeveniments del 15 M a Barcelona durant l’ any passat.

L’ originalitat dels dos documentals esta precisament amb la proposta de lectura des de un present inquietant, desconcertant i canviant, de la fermesa – aparent, si es vol – dels testimonis que van protagonitzar les dones durant el període 36-39 i els primer anys del franquisme. En ambdós casos s’ utilitzaven imatges gravades en el marc de les mobilitzacions actuals en contrast amb imatges d’arxiu tant de Laia Films com del No-Do.

Tant en un cas com en l’ altre, el que es buscava amb aquest contrast és oferir un punt de vista que permetés veure les diferències “estètiques” i culturals dels dos períodes alhora que fer emergir una relativa fascinació de les directores per un període del que deien saber-ne molt poc malgrat haver-lo estudiat durant la seva escolarització. Potser per aquest motiu el to era una mica naïf i el fet de recórrer a especialistes , sobretot en relació al segon documental, fa perdre força al un contrast i impedia l’ emergència d’un exercici de lectura del passat més propi i més atrevit.

Sigui com sigui, la proposta de les alumnes del taller ofereix una perspectiva que es veu necessària pel que té d’indagació sobre un passat que es abordat no solament des de la seva vessant discursiva si no que compta amb un particular tractament de les imatges. Així en el cas del film No s’ accepten propines s’ utilitzava una explícita recreació de situacions quotidianes actuals que contrastaven amb les imatges dels llocs històrics emblemàtics referits en les notes del diari de Mary Low… tot conreant un tractament de les imatges actuals- ralentí, moviment invers, acceleracions- que actuen com una mena metàfora crítica de la desaparició d’uns ideals i d’ uns valors que van fer de la Barcelona republicana un bastió de llibertat. En el cas de Em dic llibertat, si bé el tractament de la imatge no recorre tant a la ironia, si que és colpidora la trobada de la protagonista del film amb els i les joves del 15M a la Plaça de Catalunya la primavera passada, en els que hi detecta part de les actituds i ideals de la seva joventut.

La idea del retorn històric, de viure situacions similars i seguir perseguint uns ideals comuns però a partir de la necessitat de recuperació de referents és, al meu entendre, una de les bases del cinema de dones en l’àmbit documental, sobretot, però també de forma general en l’expressió audiovisual.

Anuncis

Quant a Dones i Mitjans

Estudiant de la UOC. Bloc de recerca sobre la representació de les dones als mitjans de comunicació
Aquesta entrada s'ha publicat en Actualitat i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s